PONT DE DESEMBRE

VIATGE A TOULOUSE

CAPITOL DE TOULOUSE

La setmana del pont de la Constitució vam anar els meus amics i jo a passar uns dies a Toulouse. Va ser una passada!!!

Vam visitar la Ciutat de l'Espai, el Capitol, el riu Garona, el Castell de Carcassona, Albi, Cordes sur ciele... vaia, que vam aprofitar bé els dies.

Com sempre hi ha l'anècdota del viatge. Feia bastant fred i anavem super abrigats i en unes pintes que pel que pareix fèiem temor... Vam anar a una dona per preguntar-li on s'agafa un autobús i el que va fer va ser agafar fort la bossa i començar a correr carrer avall!!! Home...

Assaig d'entrevista de personalitat

Entrevista al Director de Seguretat de la UAB

M. Bobadilla: “A la primavera és quan més robatoris i incidents hi ha al Campus”

Els estudiants respecten les autoritats, tot i que no són ben vistes per tots els col·lectius


Manel Bobadilla és el director de seguretat de la UAB des de fa tres anys, tot i que el servei funciona des de 1989. Durant l’entrevista, feta a l’hotel Campus de la Vila, Bobadilla ens va explicar el funcionament del servei de seguretat, els principals problemes que es viuen al campus de la Universitat Autònoma i altres anècdotes que ha viscut des que es troba al cap del departament.

LIDIA LABERNIA, Barcelona
-Com vas fer-ho per entrar a treballar de director de seguretat de la UAB? Vas necessitar alguns estudis determinats?
Bé, jo vaig estudiar la carrera de dret i vaig treballar d’advocat un temps. Després em vaig interessar pel tema de la seguretat i vigilància i vaig fer un post-grau universitari. Al 1990 vaig començar a treballar en una empresa de seguretat, PROSEGUR, fins que finalment vaig entrar a treballar aquí a la UAB, on actualment sóc director de seguretat i treballo al despatx que tinc a l’edifici del Rectorat. La nostra empresa s’encarrega de la seguretat social, vigilància i control d’edificis, jo m’encarrego més del tema de seguretat.
Pel que fa als treballadors (o vigilants), per poder entrar a treballar han de complir uns requisits. En principi cal ser major de 18 anys, no es poden tenir antecedents penals, han de ser de nacionalitat espanyola i han de superar unes proves d’accés. Les proves o estudis les marca una llei de Seguretat Privada. Cada 4 anys, es convoca un concurs i entren a treballar aquelles persones que superen les proves.

-Portes molt temps treballant aquí?
Jo porto tres anys treballant aquí a la UAB. Abans, com ja t’he dit, vaig treballar a PROSEGUR.
Els vigilants són gent de mitjana edat, el més gran té 52 anys. La durada d’ells de treball a l’empresa és relatiu, segons el que volen ells. Si decideixen marxar marxen i, sinó, poden treballar fins que volen.

-Entre els jóvens del campus hi ha molts problemes? Teniu contacte amb ells?
En principi no hi ha molts problemes entre estudiants del campus. Normalment intervenim els dies en que hi ha manifestacions o el dia de la Festa Major de l’Autònoma. També en casos de furts a les facultats o robatoris a alumnes i personal del Campus.
El contacte amb els jóvens és diari, cada dia, ens relacionem amb ells, amb els que ens necessiten.


-Tenint en compte que normalment les forces de seguretat inciten reaccions de no acceptació entre els jóvens, creus que hi ha respecte de la gent vers vosaltres i la vostra faena?
Depèn dels col·lectius. Entre la majoria dels estudiants hi ha respecte, una bona relació.
Hi ha, però, alguns col·lectius, més reactius, que si que miren els vigilants amb certa distància
Normalment, els vigilants que van amb uniforme no estan tan ben vistos. Si tenim en compte la història de la UAB, més liberal i d’esquerres, és normal aquesta visió vers els vigilants i membres del servei de seguretat.

-Són diversos cotxes els que vigilen a la vegada? La vigilància se la reparteixen per zones?
Sí, hi ha tres cotxes que patrullen cada dia pel Campus i es reparteixen les zones. La part de la Vila Universitària, per exemple, està controla per l’empresa Vila Universitària S.A que és privada, i per la UAB, que és pública i nosaltres no hi intervenim directament, allí també tenen els seus vigilants.
Les zones es reparteixen entre els 3 vehicles, però això és relatiu perquè depèn del nombre d’incidències. Si ha més problemes en una zona, s’abandonen les que estan tranquil·les i s’ajuda.

-Els problemes, segons la zona del campus, són diferents?
Sí. A la zona del Campus on hi ha més problemes és a la perifèria. Al carril central, carril nord, a la zona dels Ferrocarrils de la Generalitat, a l’eix de Cerdanyola-Laboratoris.
Si hi ha problemes als Laboratoris per la temperatura de les neveres o qualsevol altre problema ens n’encarreguem nosaltres.

-Quins horaris de treball hi ha?
El servei de vigilància està obert les 24 hores. Els treballadors entre setmana fan torns de 8 hores. En caps de setmana i festius (Nadal, Pasqua, vacances d’estiu...) es fan torns de 12 hores.
Cal dir també que a l’estiu es treu un cotxe de patrulla i només en vigilen 2.

-Treballar aquí significa haver de viure a la Vila Universitària?
No, no solen viure aquí, però de vegades si que pareix que visquem al Campus perquè hi passem moltes hores treballant.
En algunes ocasions, si hi ha molta faena i és necessari hi ha qui es queda a dormir a L’hotel, però són dies molt puntuals.

-Quina és la zona que podeu vigilar, quins són els límits fins on podeu arribar?
Vigilem tot el campus de la UAB. Els cotxes de patrulla també passen per la Vila, però d’aquesta part se n’encarrega l’empresa Vila Universitària S.A.

-He sentit a dir que la Universitat i la Vila és una propietat privada i que la policia com la Guàrdia Civil o els Mossos d’Esquadra no hi poden intervenir, en principi. És cert, això?
Bé, això no és del tot així. El Campus és de propietat privada, com a entitat la UAB és privada, però al ser una Universitat pública sí que poden entrar.
Els Mossos d’Esquadra no intervenen perquè a la zona del Vallès no estan desplegats com a seguretat ciutadana.
Els que si que poden intervenir és el Cos Nacional de Policia o la Policia Local de Cerdanyola.
Quan hi ha algun problema de seguretat ciutadana (robatoris, per exemple) la Policia Local si que pot entrar. Quan hi ha un desordre públic (com una manifestació) només hi poden entrar si tenen permís del rector.
En principi hi ha un pacte escrit entre la Policia i la UAB. Però normalment, entren a diari.

-Com s’organitza aquest servei hi ha una jerarquia determinada entre els que treballeu de seguretat?
Si. Hi ha un director de seguretat i una directora adjunta. Sota dels directors hi ha els caps de grup de vigilància que són els que complementen els horaris dels directors durant les nits i festius i són responsables de seguretat en aquestes hores. Després hi ha una doble estructura. L’empresa de Seguretat i Vigilància, per una banda, i els Auxiliars de Control, per l’altra. Aquests tenen un cap d’equip de l’empresa a Barcelona.
També hi ha una estructura pròpia de vigilants de la UAB, que van sense uniforme, i són bidells que només treballen a les nits, els caps de setmana i durant les vacances; fan col·laboracions.

-En què consisteix la vostra faena?
Nosaltres fem controls de manteniment (panys, vidres, etc.). Tenim equips amb condicions molt adequades que estan connectats a un sistema d’alarmes.
També tractem temes de prevenció, és a dir, no només actuar quan hi ha un problema sinó, intentar evitar-lo. Ho fem amb les rondes dels vigilants.
Un altre dels serveis dels nostres vigilants és col·laborar amb el Servei Assistencial de Salut. De vegades si hi ha algun incident arriben els primers i cal fer els primers auxilis, de manera que els cal fer cursos per aprendre. Estan en continu reciclatge.
També regulem el trànsit, tot i que ho tenim més limitat perquè és part de la faena de la Policia Local i, controlem que no hi haja incendis.
Atenem les trucades dels estudiants i persones, que normalment truquen per casos de robatoris o furts.

Més concretament explicar-te que, també obrim les portes de les facultats si en alguna hora que està tancada és precís entrar-hi; també resolem alguns problemes de fora del Campus que ens afecten a nosaltres. Per exemple una vegada que es van escapar uns cavalls i van arribar fins a la rotonda de la Universitat i impedien el pas, a la vegada que eren un perill per a les persones del campus. Controlem els animals que hi ha a les facultats del campus; intervenim en cas de què hi haja gent que s’ha quedat tancada als ascensors, entre d’altres.
Els dies de Festa Major també rastregem el bosc per comprovar que cap estudiant s’ha quedat allí dormint i es fa neteja acurada de matolls.

Com anècdota d’alguns casos que ens han passat t’explicaré que un dia va entrar un ocell a una facultat i ens van trucar per a que el duguéssem al Laboratori per comprovar que no tenia la Grip Aviar. O algun any que ha entrat alguna serp a les aules i ens truquen per a que les traguessem.

-Amb l’experiència dels casos que viviu cada dia, ens podria dir què és el que acostuma a robar-se més?
Si. Es roben sobretot telèfons mòbils, moneders, ordinadors portàtils, càmares digitals, CPU’s, pantalles planes, canons de projecció i de vegades, algun cotxe. Però cal tenir en compte que el número de robatoris de cotxe ha disminuït molt. L’any 2003 se n’arribaven a robar entre 3-5 al mes. El 2004 se’n van robar 8 en tot l’any, i al 2005 un de sol. El que si que fem ara és recuperar molts cotxes. Alguns que han estats robats a ciutats de la rodalia arriben aquí al Campus.

-Sou treballadors de la Universitat o d’una empresa que té contractada la UAB?
Som una empresa a part, pertanyem a l’empresa de Seguretat Express.

-Sona molt el vostre telèfon?
Sí, cada dia el nostre telèfon sona molts cops. Al Campus hi ha 5000 terminals telefònics per poder-se posar en contacte amb nosaltres.
Cada dia ens truquen i arribem a fer fins a 420 intervencions.

-Rebeu les anomenades “trucades broma”?
No, que jo sàpiga mai n’hem rebut. Bé, potser en algun cas d’automòbils... però normalment no. Els qui contesten els telèfons a l’empresa són els auxiliars de control, no les secretàries. Allí és on hi ha situat el sistema d’alarmes. Se n’ocupen els caps de grup i, com deia, mai ens han avisat de què hi ha trucades broma.

-Fora del vostre horari de vigilància, podeu intervenir en alguns problemes si us assabenteu de què n’hi ha?
Normalment els vigilants quan acaben els seu horari laboral se’n van a casa, però en el cas de que estiguessen al Campus podrien intervenir.
De fet, els vigilants poden detenir a persones, posar-los les manilles si és precís, etc. Hi ha una llei Judicial Criminal que diu que tothom pot emmanillar una persona i posar-la a disposició de les Forces de Seguretat si està actuant en defensa pròpia. Tu mateix podries fer-ho.

-Quines millores al campus creu que s’haurien de tenir en compte?
Crec que fa falta més il·luminació, sobretot a la perifèria i a la Vila. Hi ha moltes zones on ja s’han fet millores, però al ser una entitat pública el procés tarda una mica. Aquest crec que és el punt més important en el que caldria millorar.

-Què feu amb els detinguts que agafeu al Campus?
Els portem al Rectorat, allí tenim la seu, o avisem a la Policia Local.

-Què feu per donar a conèixer el vostre servei?
Llencem algunes campanyes informatives, com per exemple la llei antitabac.
Ara hem fet unes etiquetes de color vermell on hi ha el nostre número i informació. Les enganxem als telèfons públics i així intentem donar a conèixer més el nostre servei.

-Per acabar, ens podria donar el número de seguretat per si algun lector algun dia té una emergència?
Es clar! El nostre telèfon és el 935812525

-Moltes gràcies per dedicar-nos aquest temps, vostè que té tanta faena.
La veritat és que sí (riu). No es mereixen. Gràcies a tu.

CRÒNICA AMBIENTAL

Immigració i conseqüències

Mil i una històries en un vagó de tren

Els efectes del racisme són molt freqüents en els transports públics

Lidia Labernia - Barcelona
Quan una persona puja en un vagó de tren per empendre un viatge pot arribar a viure moltes experiències. Només cal fixar-te en les diferents persones que comparteixen seient o vagó, escoltar les seues converses, mirar com actuen, fixar-te en l’exterior... per ser partícip o còmplice de mil històries diverses. En alguns dels trajectes del Regional que cobreix la línia Barcelona - Tortosa és fàcil trobar persones amb actituds racistes envers els immigrants, sobretot àrabs, que han arribat al nostre país.

Un noi arriba a les 16.15 a l’estació de Gràcia. Mentre baixa les escales que el porten a l’andana mira al seu davant. El primer que hi veu es un senyor, potser pakistaní, amb una gran bossa de roba al costat. Fa cara de cansat. Al seu costat hi ha una noia jove amb la carpeta verda de la UAB. Porta una maleta roja enorme. Al costat d’ella una parella d’enamorats. Els dos porten molts collarets, anells i braçalets d’or. Ella vesteix uns texans negres molt cenyits i amb una campana que recorda els pantalons propis dels anys ’60. Ell duu uns texans cenyits, una mica curts, ja que se li veuen les sabates i part del calcetí. També hi ha dos senyores d’uns 60 anys. Porten moltes bosses. En una S’hi pot llegir El Corte Inglés. Hi ha moltíssima gent de procedències diferents, diferents edats i sexes, diferents estils de vestir..., en fi, molta gent diferent. El noi camina entre la gent fins situar-se al centre de l’estació, aproximadament. Aixeca el cap i mira el pannell on hi ha el rellotge i el pròxim tren anunciat. El llegeix. De sobte sent un soroll. Aixeca el cap i veu que per la via dos arriba un tren. Entre la foscor es veuen dos llums que s’aproximen a l’andana. La llum de l’estació l’il·lumina i el noi veu el tren. És un rodalies que va direcció Sant Celoni. Mentre mira això nota uns copets a l’esquena. Una noia rossa d’ulls verds li diu "Hola Jordi! Què, cap a Tortosa...? Vinga que vagi bé doncs". "Ens veiem dilluns, Marta. Vagi bé", respon ell.
A les 16.25 per l’altaveu es sent "Tren Regional provinent de l’estació de França amb destinació Tarragona, Salou i Tortosa, via 1."
Para el tren a l’estació i el noi puja els tres esglaons del vagó amb dificultat ja que va molt carregat: porta una maleta negra bastant gran i una motxilla Nike penjada a l’esquena. Aprofitant la seua altura dóna un cop d’ull al vagó i veu un seient buit prop de la porta.

REPTE // El noi aconsegueix asseure’s en un dels quatre seients que estan més propers a la porta. Era un repte difícil perquè avui l’andana estava més plena de gent que de costum. Deixa les bosses al portaequipatges i s’asseu al costat d’una senyora d’uns 45 anys i enfront de dos nois jóvens. Tots els seients estan plens i darrera seu continua entrant gent. Quan el tren arrenca, el passadís i l’espai que hi ha entre portes són plenes de gom a gom.
Ell va vestit amb una jaqueta de color taronja i uns texans de color blau fosc. Duu un MP3 penjant del coll amb els auriculars a les orelles. Obre la jaqueta i de la butxaca interior treu un diari, el Periódico, i es posa a fullejar-lo.

RACISME CALLAT, PERÒ LATENT // S’atura per llegir un article a l’apartat de Coses de la Vida. A l’avantítol es descobreix el tema de la notícia: El fenomen de l’immigració. El titular parla de que el 30% dels espanyols recolzen les protestes antimesquites. Segons es veu en un infograma que conté l’article es va fer a 2.400 persones espanyoles, majors de 18 anys, una enquesta sobre la immigració.

El 45% dels espanyols creuen que els immigrants han de mantenir només els costums "que no molesten"

Els resultats d’aquesta eren que un 30% considera acceptables les protestes per la construcció de mesquites, un 45% creu que els forasters han de mantenir només les costums culturals que "no molesten", entre d’altres. Resulta que la societat espanyola rebutja el racisme, però actualment es donen unes conductes en les quals s’observa un racisme callat però latent. Per exemple quan els pares rebutgen una escola perquè hi ha molta presència d’alumnes d’altres races. En un lateral i destacat, també parla de les queixes de molts immigrants per abusos comesos per part de vigilants de RENFE i porters de discoteques.
El noi mou el cap negativament i continua passant pàgines. Quan arriba a les dels passatemps es posa a fer el Sudoku. Mentre, capficat, intenta resoldre aquells quadrats plens de números i espais en blanc, mou la boca i canta interiorment la cançó que sona al seu aparell de música.
Després de mitja hora i havent posat 7 números es rendeix. Deixa el diari entre la paret del vagó i el seu seient. Posa el colze sobre la revora de la finestra i recolza la galta a la palma de la mà. Comença a mirar el paisatge. L’exterior del tren és ben diferent a l’interior. A uns quants km. de Barcelona el tren comença a passar entre túnels però quan surt de la foscor el sol de la tarda continua brillant. El noi gira el cap a l’esquerra. Al costat de la via del tren però, uns metres més avall, veu com les ones de la mar xoquen amb les parets dels penya-segats. Després gira el cap a la dreta i veu com van passant de manera difuminada, per la velocitat del tren, camps sembrats, pobles, estacions amb gent esperant, l’autopista... i al fons les muntanyes, altes, amb els núvols per barret. Quan torna la vista a l’interior del vagó veu que la senyora del seu davant l’estava mirant fixament. Es miren i es dediquen un somriure. Entre les dos finestres atura la vista per llegir un anunci publicitari que diu Deixa el cotxe i puja a Montserrat per la via directa.

"MIL I UNA PERSONES" // El noi continua assegut i amb la vista perduda escolta les converses dels seus acompanyats de viatge. Els dos nois que té al costat estan parlant entre ells. Però no entén res del que diuen perquè parlen en rus. Provinent del seient del costat es sent una cançó. Sona un mòbil. Al moment tothom es gira per mirar qui és la persona a qui estan trucant. Un home vestit amb un tratge de color negre, camisa blau clar i corbata de ratlles blaves treu el mòbil de la butxaca. Aixeca la tapa que cobreix el teclat i la pantalla i contesta en anglès. La noia que va asseguda al costat de l’home anglès té una cama sobre l’altra. Al moure’s embruta els pantalons negres del seu veí. Ella li diu "Ho sento" i ell mou el cap negativament, vulguent dir que no passa res i s’espolsa amb la mà que té lliure. De sobte mira més enllà i veu aquell home pakistaní que havia vist assegut a l’andana de Gràcia. Està en un dels seients del tren compartint trajecte amb tres dones més. La bossa l’havia deixat al passadís. L’home està dormint profundament i se li mou el cap al compàs dels sotracs que fa el tren. A l’espai que hi ha entre les dos portes molta gent plantada. Entre ells un grup de quatre joves que no paren de xerrar i riure. S’expliquen les anècdotes de la setmana.

El tren comença a reduir la velocitat. Finalment s’atura a l’estació de Sant Vicenç de Calders. Allí la distribució interior del tren canvia radicalment. Hi ha moltíssima gent que baixa i els que estaven dalt plantats comencen a buscar seient. Tothom va assegut, ara.

Després d’una hora de tren la cara de cansament es fa evident entre els passatgers

Qui no ho fa en els seients ho fa al terra. La cara de cansament després d’una hora de tren es fa evident entre els passatgers. A Altafulla puja una noia amb un gos. S’asseu al terra, amb l’esquena contra la porta, al costat d’una noia jove que viatja sola. La noia i la propietària del gos comencen parlar. La jove acarona el cap del gos. Aquest, al veure el símbol de “carinyositat” que se li transmet es llença sobre la noia enjogassat i comença a llepar-la. La propietària li treu el gos del damunt rient. La noia jove, alça el cap i veu a la majoria de viatgers rient amb ella.
Després de la parada a l’estació de Tarragona passa el revisor. Ara tothom ja va assegut als seients. A la ciutat el tren s’ha buidat molt. El revisor demana el bitllet a totes les persones que van al vagó.
L’home passa primer pel costat del Marc, el noi, i ell li dóna. Els russos del seu costat no el duen i amb senyes li indiquen al revisor.

L’encarregat de RENFE avisa els russos que han d’evitar comprar el bitllet dalt el tren

L’encarregat de RENFE els diu que al tren no es pot pujar sense bitllet, que si hi ha taquilles el bitllet s’ha de comprar a l’estació del poble on puges. Després de deixar anar uns quants renecs inofensius els cobra el bitllet. Quan arriba a l’home anglès li demana també el bitllet. Se n’adona de que és anglès per la llengua que utilitza en una nova conversa al mòbil i li diu "Si, the tiket... " i el senyor li dóna. Repeteix l’acció entre totes les persones. El noi, avorrit pel llarg viatge, s’entreté mirant el que fa el revisor del tren. Quan l’encarregat de RENFE arriba als seients on hi ha l’home pakistaní s’adona de què està dormint. Es planta al passadís i tus, per veure si es desperta. El pakistaní no respon. El revisor el deixa estar i segueix el seu trajecte. A l’altura de l’Ametlla de Mar el revisor torna a passar i es torna a plantar al costat del pakistaní. Li torna a tocar el braç, però l’home no respon. El revisor, cansat de la situació canvia de vagó i es posa a parlar pel walky-talky.

ENSURT I ESPECTACIÓ // Al cap de pocs segons entren per la porta del vagó el revisor i dos hòmens de seguretat vestits amb botes negres, pantalons marrons de butxaques, jersei marró amb un escut a la màniga i una porra penjada amb un cinturó a l’alçada de la cadera. Totes les persones del vagó es queden expectants i amb un gran ensurt al cos, a la vegada.

El revisor agafa fort el braç del pakistaní. El desperta sacsejant-lo i cridant li demana el bitllet

El revisor comença a sacsejar el pakistaní per a que es desperte. L’agafa fort del braç esquerre i el sacseja. L’immigrant es desperta sobresaltat i es veu al davant els tres hòmens. El revisor li comença a cridar:
”¡Senyor debe ensenyarme su billete!”. El pakistaní no l’entenia i amb l’ensurt no sabia ni que fer. El de seguretat li torna a dir cridant: ”¡El revisor le ha pedido el billete!”. Davant la situació el revisor s’aproxima a la porta i estira la palanca roja que fa parar el tren en sec. Tots els passatgers amb la frenada del tren mouen cos endavant i endarrera fins que tornen a topar l’esquena contra el seient. El tren para i els tres senyors li diuen cridant: "¡El billete...!" . Al final el revisor li diu "¡Por última vez, el tiket, porfavor!". El pakistaní busca per la butxaca i treu al cap d’uns segons el bitllet. El revisor i els “segurates” es queden parats i amb cara sorpresa es giren i tornen pel lloc on havien vingut.

"Pobre senyor! Que es preocupen per posar més seients a la gent i no per minúcies com aquesta!", es comentava al vagó.

Mentrestant entre la gent es senten comentaris com "Pobre senyor", "Què són imbècils aquests de RENFE..., que es preocupen per posar més seients per a la gent... ". Després de l’espectacle el tren para a l’Ampolla, després a l’Aldea i finalitza el seu trajecte a Tortosa.

EXPERIÈNCIA INOLVIDABLE // El noi baixa entre la gent a l’estació de Tortosa. Arriba fins a la porta de l’estació. De lluny saluda amb el cap una senyora que l’espera. Quan arriba davant seu deixa la maleta i l’abraça. Per l’abraçada que li dóna és fàcil afirmar que és la seua mare. Surten al carrer, caminen uns metres fins arribar a un cotxe que estava aparcat i amb els 4 intermitents parpellejant i posen les maletes al portaequipatges. Els dos pugen al Renault Laguna gris. La dona engega el motor. Des de l’exterior es veu com el noi comença a parlar a la seua mare. Després de l’experiència viscuda al tren la cara del noi havia canviat. El Laguna es posa a la cua de cotxes que hi ha a la carretera i es perd entre ells. Són les vuit de la tarda i la gent de Tortosa surt de treballar. A ells encara els falta una estona fins arribar a casa.
Les mil i una històries viscudes es multipliquen per mil més a mesura que el cotxe de la vida avança entre la carretera; recta, però plena d’altres automòbils que dificulten el pas. //

ENTREVISTA A UNA SENSE SOSTRE

LA VIDA EN LA CALLE

“Me acostumbré a vivir mal desde pequeña y ya no me he planteado nunca vivir bien”

Antonia Manta piensa que llegar a la pobreza es muy fácil y muchos no lo creen

Antonia Manta Ramírez nació en Jaén i vino a Barcelona, hace 47 años, con su hija pequeña buscando a su marido que “se había escapado de casa”. Trabajó cosiendo en algunas casas de Barcelona pero perdió la vista de un ojo y tubo que dejarlo. Vivió en la calle dos años y pidió para poder comer. Cuando empezó a cobrar por vejez (280€) alquiló un almacén en la Barceloneta que le cuesta 225€, donde vive actualmente con sus dos perros y 62 gatos. Con la pensión paga el alquiler i come con el dinero que le dan los turistas y otra gente por retratarla con sus gatos, vestidos con collares muy vistosos. Estuvo enamorada y casada unos años con un hombre que “pasaba muchas horas en el bar bebiendo” y tubo tres hijos aunque uno de ellos murió a los 26 años. Cree mucho en Dios i es seguidora de Jesucristo. Reza cada noche en la playa por su hijo, las personas racistas y por la paz en el mundo. Admira el arte en las personas y le gusta estar informada de la actualidad en el mundo, al que describe como esquizofrénico. Le gusta la tranquilidad y prefiere vivir sola o en la calle antes que compartir una casa con alguien. Es amante de la naturaleza “ que contiene todos los minerales que componen a los seres humanos”.

LIDIA LABERNIA, Barcelona

- ¿Puede explicarnos como es un día de su vida?
Me levanto a las 6 de la mañana porque tengo una familia numerosa: 62 gatos y dos perros. Lavo, barro y limpio mi almacén y después me llevo a mi familia (perros y gatos) a la playa, para que vean la salir el sol.
Luego me voy a comprar algo de comer al supermercado. Vuelvo al almacén y cocino una ‘cazuela gitana’ de arroz, verdura o pollo, en un fogón de gas que tengo, para los perros, los gatos y para mi. Para comer no seguimos horarios, comemos cuando tenemos hambre. Estamos distanciados de la humanidad. A partir de la cinco salgo a la calle a pedir, porque con la paga no tengo suficiente para comer y por la noche vuelvo a la Barceloneta a dormir.

- Si le dijeran que puede pedir tres deseos, ¿qué pediría?
Amor, paz y fe. Pero no para mí, sino para toda la humanidad.

- Hay gente que no entiende este tipo de vida en la calle. ¿Por qué?
Es muy duro entenderlo. A la gente les cuesta porque no lo han vivido nunca, si no lo experimentas no puedes entenderlo. Para entender cosas en la vida hay que pasar por ello.
Te pondré un ejemplo. Yo perdí a mi hijo y me convidaron a que fuera a la Casa del Duelo. Allí diferente gente explicaba sus historias y sus problemas... decían que así nos entenderíamos y haríamos como una terapia. Yo dije que no. A mi no me benefician para nada estas terapias. Ya tengo mi dolor... ¿por qué tengo que acarrear con el de los demás? Prefiero estar en la playa sola, vivir mi soledad, con mis penas y no sufrir las de los demás, ya tengo yo suficiente con lo mío.

- Nos podría explicar algo de su vida, de su infancia...
Mi infancia fue muy mala, no tuve infancia. Nací al terminar la Guerra a Jaén y no podíamos ni comer. De pequeña me enseñaron i me acostumbraron a vivir mal y ya no he aprendido a vivir bien. ¡Ni me lo he planteado nunca!
¡Vaya ignorancia total la mía cuando era joven...! Me casé y tuve tres hijos sin tener nada que ofrecerles para comer, trabajé de lo que pude para sacarlos adelante.
Recuerdo momentos muy felices i otros muy malos.

- ¿Por qué ha terminado usted viviendo en la calle?
Mira, yo trabajaba cosiendo pero perdí la vista de un ojo y en el otro llevo una lentilla, casi no veo. Entonces dejé de trabajar como costurera y llegué a la miseria total. Vendí la Farola un tiempo y me operé los ojos, pero seguí (y sigo) sin ver bien y no pude trabajar. Entonces tuve que salir a la calle a pedir para poder comer.


- ¿Dónde suele ponerse en la calle?
Me pongo en la Rambla, en el edificio de Telefónica, en la Puerta del Ángel... Donde me deja la policía. Porque a veces, con esto que ha ordenado ahora Clos de sacar a los pobres de las calles de Barcelona, vienen los policías y te dicen “Aquí no puede estar”.

“Ningún partido político ha arreglado nunca nada, ni los de derechas, ni los de izquierdas, ni nadie. Aquí los pobres siguen la calle tirados”

- La política y los políticos actuales...
Escuchas sus discursos y te partes de risa. Todo lo que dicen es mentira y se lo creen ellos.
Yo no he ido al colegio. Pero mira la Historia, ningún político, ningún partido ha arreglado nunca nada, ni los de derechas, ni los de izquierdas, ni nadie... ¡Nada! Aquí los pobres siguen la calle tirados. Cuando llegas abajo del todo ya no puedes hacer nada. Te pisotean y eres víctima para siempre. Nadie te da la mano. Ningún hombre ha podido solucionar los problemas de la tierra. Pienso que el único que puede hacerlo es nuestro Padre.

- Y los servicios sociales que ofrecen algunas asociaciones o centros públicos...
Yo no he pensado en estas ayudas. Tengo mi almacén y hago la comida y comemos todos. ¿Sabes lo que pasa? Que la mayoría de los que van al comedor no se lavan. Y si se caen y se manchan de sangre o se hacen caca en el pantalón no se lavan. Y si se sientan al lado tu no puedes pegar bocado. A mi me da asco. Prefiero comerme un plato de arroz y una fruta. Además en los comedores sólo comen una vez al día son como estas ONG’s. Yo como tres veces. Para desayunar un vaso de leche y una magdalena. Al mediodía cocino arroz o verduras... Y por la noche con algo de queso, tomate o alguna fruta si puedo, ya me aguanto.
Mira como no fumo, no bebo, no voy a la peluquería... tengo el dinero para comer.
Hay pobres que necesitan toda la paga para beber y luego han de vivir en la calle en vez de coger un almacén.

“Las ONG necesitan a los pobres para que la gente de donativos y a los pobres no les llega nada.”

- ¿Qué ocurre con las ONG?
Pues que son las primeras que se olvidan de los pobres, no solucionan nada... Te meten imágenes para que les des dinero para los pobres del Tercer Mundo y se lo quedan ellos, a los pobres no les llega nada.
Nadie nos ayuda, ni los ayuntamientos ni nadie. Sólo necesitas ver el de Marbella...

- ¿Cómo lo hace para estar al día de las noticias?
Tengo un novio (enseña una radio) que me lo cuenta todo. Tengo algunos diarios, pero sólo puedo leer las letras grandes. En la radio escucho la COPE (se pone a reír)y me río mucho. Éste (refiriéndose a Jiménez Losantos) va a morir de una irritación. Siempre se altera y se pone muy mal.

- ¿Cree que cualquier persona puede llegar a vivir en la calle?
Sí. Cualquiera puede terminar en la calle. Llegar a la pobreza total es muy fácil y muchos no se lo piensan. Pero yo no deseo a nadie lo que he tenido que vivir y sufrir yo.

“A mí si que me gustaría vivir en un piso pero nadie me alquila nada”

- ¿Es usted feliz con su vida?
Bueno, almenos vivo mejor que antes y estoy mejor. Nadie me tortura, estoy sola y tranquila... Prefiero estar en la calle o vivir sola antes que estar con un psicópata.
A mí si me gustaría vivir en un piso pero nadie me alquila nada.
Para poder alquilar el almacén en donde vivo ahora un señor que me conoce de la calle y que es escritor tubo que avalarme.

- ¿Y cuando usted se pone enferma, qué hace?
Pues me aguanto. Me meto en la cama y no quiero ver a nadie. A veces los amigos vienen a hacerte la ‘puñeta’. Yo me quedo en la cama tranquila y no quiero saber nada. Si me tengo que morir quiero estar tranquila.
No tomo ninguna pastilla. Aguanto el dolor. No tengo miedo a la muerte.

- Veo que sus gatos son muy tranquilos, ¿cómo los adiestra?
Los adiestro a besos. Los gatos son mi familia. Os cuento una experiencia. Yo perdí a mi hijo y cada día le lloro. El gato viene y me limpia las lágrimas con su boquita. Así dejo de llorar y ya me río. Los gatos tienen conocimiento.

- ¿Y sus hijos?
Uno de mis hijos murió con 26 años. La chica vive en la Barceloneta en un estudio con sus dos hijos. Está separada y enferma, tiene alergia asmática. Yo no vivo con ella porque estoy acostumbrada a vivir a mi manera. Pero cada día viene a verme. Tengo unos hijos muy buenos para los padres que han tenido. El otro hijo vive en Almería y no conoce mi situación. Pero cada año viene una vez a verme. Tengo una familia maravillosa, además de mis animales.

- ¿Cree en Dios?
Yo soy seguidora del cristo desde los 40 años, pero no de la Iglesia que ésta es un ‘cacao’. En mi casa eran ateos y comunistas. Tenemos que aprender de Dios Todopoderosos y amar a todos. Que uno sea negro, amarillo, otro verde..., que más da?
¿Quiénes somos nosotros para cuestionar a dios? Yo no entendía por qué había uno paralítico y otro guapo y rico... De qué dios era hijo el paralítico, de un dios menor? He hecho muchos viajes a mi interior para contestarme y lo he hecho. Mira, había una civilización hace miles de años, la que estaba más cerca de la Creación y la gente era completamente poderosa con la mente. Hacían cosas increíbles: caminar sobre el agua, mover piedras de las pirámides... Pero se lo creyeron tanto que querían ser más poderosos que Dios, pasaron por territorios que no tenían que pasar y desaparecieron.
Nosotros somos igual que la naturaleza y tenemos los mismos minerales. Incluso la droga. Yo he tenido cáncer de hueso y tenía que tomarme inyección de morfina para el dolor. Pero un día me planteé que esta morfina la podía crear yo. Utilizando el poder de la mente.

“El cáncer que padecí se produjo ‘por mis movidas’, a causa de los nervios, del sin vivir, de no aceptar la realidad que vivía”

Y me dije que tenía que llevarme bien conmigo misma, porque el cáncer se había producido ‘por mis movidas’, a causa de los nervios, del sin vivir, de no aceptar la realidad que vivía. Yo aprendí a desarrollar esta morfina de mi mente para calmar el dolor, amándome tal i como era, gustándome con todas mis debilidades y cualidades.

- ¿ Los ciudadanos os tratan mal a la gente de la calle?
En la calle hay gente buena, gente mala... a mi han llegado a darme patadas chicos de 30 años.
A mi amiga por ejemplo la quemaron viva. Ella había sido directora de La Caixa. Pero tubo un desengaño amoroso, empezó con las drogas y terminó en la calle. El día que la quemaron llevaba un abrigo de pieles que le quedaba. Ella no hizo nada, no pudo hacer nada, le pusieron la gasolina y la quemaron viva. Cuando uno está arriba ‘se tira a todo’ y luego, cuando te quedas sin nada, los pierdes a todos. Yo no tengo miedo.

- ¿Ha padecido casos de racismo o clasismo?
Puedo explicarte un caso reciente. Yo suelo ir a comprar los collares de los perros a una ferretería. Hace unos días estaba yo pidiendo en la calle y pasó la dueña de la ferretería con sus amigas y no me dijo nada. Hace unos días volví a la ferretería y me dijo “Perdona que no te dijera nada... pero, que hubieran dicho mis amigas si hablaba contigo?” A mí la señora me dio lástima, la vi tan perdida que me dio pena. Les dije que ella no sería una persona hasta que no supiera tratar a todas las persona por igual. Más tarde me fui a la playa y resé por ella, para que cuando muera en su viaje al cielo no viaje con tan poco equipaje como el que lleva ahora.

- Ha dicho antes que usted está denunciada, ¿por qué?
Sí, tengo 57 denuncias pendientes... un día me iré a la cárcel. Al lado de mi almacén hay una peluquería y el dueño se queja por los gatos. Recoge firmas para que me echen. Pero al juez le gustan los gatos y... y ya se verá.

- Señora Antonia, muchas gracias por dedicarnos parte de su tiempo. Mucha suerte.
Vayan ustedes con Dios.

EXPERIÈNCIA DE L’ENTEVISTA A ANTÒNIA MANTA RAMÍREZ, una senyora “sense sostre” de Barcelona.

A l’inici del semestre J.M. Perceval ens va explicar el programa de l’assignatura. Va parlar del perfil, de la crònica, de l’entrevista i del reportatge... vaja, de tots els gèneres periodístics que tractaríem al llarg del semestre. Quan va passar a explicar la entrevista ens va dir que tots anys s’havia fet a una persona famosa o d’actualitat mediàtica. Per uns segons no sé si vaig ser jo sola o també altres alumnes que estàvem a la classe, que en uns segons vaig imaginar-me fent una entrevista a un personatge famós, una oportunitat per conèixer aquell actor que t’encanta o a aquell periodista que admires. Però quan la meua imaginació va tornar a l’aula vaig sentir que el professor deia “Però aquest any hem decidit canviar. L’entrevista de personalitat la fareu... a un Sense Sostre”. Al principi només podia pensar en les dificultats que això suposaria i en intentar trobar preguntes exactes que no ferissen els sentiments de l’entrevistat. Tot i que després la realitat o experiència va ser completament diferent.

A l’hora de fer l’entrevista el meu company Eduard i jo vam pensar que potser seria una mica “cruel” presentar-nos directament davant un sense sostre i demanar-li si podíem fer-li una entrevista perquè a la facultat ens ho demanaven. Llavors vam buscar centres d’acollida a Barcelona o menjadors públics per a què algun treballador social ens posés en contacte amb algun dels sense sostre que van a menjar i descansar i fer un encontre “menys fred”. Després de buscar mil i un centres i telefonar cinquanta vegades a tots els llocs ens van posar excuses i van acabar dient-nos que no podia ser, que els sense sostre van als centes a descansar i no a “que els maregen”.

Després de la negativa vam passar al pla B. Només ens quedava la possibilitat de sortir al carrer a buscar un sense sostre i fer-li l’entrevista. Llavors l’Edu i jo vam decidir anar cadascú per la seua banda.

Finalment vaig quedar amb una altra companya de fer l’entrevista juntes, perquè així ens recolzàvem a l’hora de buscar una persona i fer el treball.
Una tarda, després de buscar algun sense sostre pel la Rambla del Raval i la Rambla, ens vam acostar a una dona gran que estava asseguda a la Plaça Reial i li vaig dir que érem estudiants de periodisme i si podríem fer-li una entrevista perquè estàvem fent un treball sobre la vida al carrer. La senyora va acceptar sense cap tipus de problema. Al principi la Laila i jo no sabíem molt bé com actuar “L’invitem a un cafè, seiem al seu costat...?” Ens vam agenollar al terra disposades a començar les preguntes però la dona ens va oferir dos diaris gratuïts per seure al seu costat. La Laila i jo ho vam fer. Vam seure al seu costat sobre dos ADN’s del dia i vam començar l’entrevista. Al principi era difícil, no sabíem com reaccionaria a les nostres preguntes, potser l’ofendríem... però no. Ens vam presentar i va començar l’entrevista.
La senyora Antònia va explicar-nos el record de la seua infantesa, un dia de la seua vida actual, perquè va arribar a viure al carrer i altres històries que ens van deixar bocabadades. Suposo jo que tants anys de soledat i “aïllacionisme” del món (que una persona com jo puc considerar “normal” perquè és el que sempre he viscut) l’ha portat a pensar tant que algunes coses de les que explicava no eren certes, potser eren, més ben dit, imaginacions seues. Però el fet que fos una senyora gran i sense estudis, les coses que ens deia ens van sorprendre. Antònia és una senyora que està al dia de les notícies de política, que coneix part de la Història del Món i coneix altres llegendes, que jo amb 15 anys d’estudis no havia sentit mai (potser val més l’experiència d’una vida amb sofriments, penes, soledat i poques alegries que 15 anys d’estudis per arribar a certes conclusions i conèixer determinats temes).

Per tant, després de l’experiència, he arribat a la conclusió que el fet de poder passar més d’una hora asseguda al costat d’una sense sostre i submergint-me en les coses que m’explicava m’ha enriquit més com a persona que, potser, si li hagués fet una entrevista a un famós.
La senyora em va fer reflexionar molt quan parlava de què actualment la gent només es preocupa per l’aparença física: en semblar més jóvens del que som, en vestir roba de marca... i no en l’interior de les persones que és el que compta. En com la gent passem de llarg davant els pobres per intentar evitar veure la realitat, veure com molta gent es mor de fam i sobreviu com pot mentre altres entren amb 200€ a la butxaca al Corte Inglés. Clar que cadascú és lliure de fer el que vol... però potser arriba el moment de mirar al nostre voltant i adonar-nos-en de què molta gent dorm al carrer i arriba a estar més de dos dies sense menjar res mentre altres es permeten tots els luxes que poden.

El que més gràcia em va fer de l’entrevista va ser que la senyora per demanar diners el que fa és posar-se ella un barret amb una flor i els seus gats amb collars de colors que criden l’atenció. Els turistes li fan fotos i a canvi li donen algunes monedes. Bé, doncs la gràcia va ser que a l’estar la Laila i jo assegudes al terra amb ella nosaltres també sortíem a les fotografies. A banda també vam cridar nosaltres l’atenció a la gent. Veies persones que passaven pel carrer, ens miraven i entre ells xiuxiuejaven algunes paraules. Potser els semblava curiós el fet que dos noies jóvens estessen al carrer assegudes al costat de la senyora Antònia, amb una llibreta a la mà, una gravadora i atenent a les paraules que la dona ens dirigia.

Com a fet curiós també voldria apuntar que quan vam seure amb ella ens va explicar que vivia amb 62 gats i que estimava molt els animals. Allí en tenia tres, dos dels quals havia trobat abandonats al carrer i els havia dut aquella tarda al veterinari per desparasitar-los. No sé si van ser imaginacions meues, el fet de pensar que podrien tenir puces i saltar-nos a sobre o algun mosquit de la meua habitació, però el dia següent em vaig despertar amb algunes picades al braç.

Realment, però, això no és l’important. El més gratificant va ser que durant aquesta estona “no vaig perdre res i vaig guanyar molt”. L’experiència explicada per Antònia de la vida al carrer va servir per entendre moltes coses i per poder contradir en molts casos a aquelles persones que afirmen “Si es dignessen a buscar un treball i treballar tal com Déu mana això no els passaria”; i per entendre que darrere els anomenats “sense sostre” hi ha noms, cognoms i històries realment difícils i tristes i persones molt pobres que com deia la senyora Antònia quan arriben a la misèria total és molt difícil sortir-se’n i són víctimes per sempre”.