CRÒNICA AMBIENTAL
Immigració i conseqüències
Mil i una històries en un vagó de tren
Els efectes del racisme són molt freqüents en els transports públics
Lidia Labernia - Barcelona
Quan una persona puja en un vagó de tren per empendre un viatge pot arribar a viure moltes experiències. Només cal fixar-te en les diferents persones que comparteixen seient o vagó, escoltar les seues converses, mirar com actuen, fixar-te en l’exterior... per ser partícip o còmplice de mil històries diverses. En alguns dels trajectes del Regional que cobreix la línia Barcelona - Tortosa és fàcil trobar persones amb actituds racistes envers els immigrants, sobretot àrabs, que han arribat al nostre país.
Un noi arriba a les 16.15 a l’estació de Gràcia. Mentre baixa les escales que el porten a l’andana mira al seu davant. El primer que hi veu es un senyor, potser pakistaní, amb una gran bossa de roba al costat. Fa cara de cansat. Al seu costat hi ha una noia jove amb la carpeta verda de la UAB. Porta una maleta roja enorme. Al costat d’ella una parella d’enamorats. Els dos porten molts collarets, anells i braçalets d’or. Ella vesteix uns texans negres molt cenyits i amb una campana que recorda els pantalons propis dels anys ’60. Ell duu uns texans cenyits, una mica curts, ja que se li veuen les sabates i part del calcetí. També hi ha dos senyores d’uns 60 anys. Porten moltes bosses. En una S’hi pot llegir El Corte Inglés. Hi ha moltíssima gent de procedències diferents, diferents edats i sexes, diferents estils de vestir..., en fi, molta gent diferent. El noi camina entre la gent fins situar-se al centre de l’estació, aproximadament. Aixeca el cap i mira el pannell on hi ha el rellotge i el pròxim tren anunciat. El llegeix. De sobte sent un soroll. Aixeca el cap i veu que per la via dos arriba un tren. Entre la foscor es veuen dos llums que s’aproximen a l’andana. La llum de l’estació l’il·lumina i el noi veu el tren. És un rodalies que va direcció Sant Celoni. Mentre mira això nota uns copets a l’esquena. Una noia rossa d’ulls verds li diu "Hola Jordi! Què, cap a Tortosa...? Vinga que vagi bé doncs". "Ens veiem dilluns, Marta. Vagi bé", respon ell.
A les 16.25 per l’altaveu es sent "Tren Regional provinent de l’estació de França amb destinació Tarragona, Salou i Tortosa, via 1."
Para el tren a l’estació i el noi puja els tres esglaons del vagó amb dificultat ja que va molt carregat: porta una maleta negra bastant gran i una motxilla Nike penjada a l’esquena. Aprofitant la seua altura dóna un cop d’ull al vagó i veu un seient buit prop de la porta.
REPTE // El noi aconsegueix asseure’s en un dels quatre seients que estan més propers a la porta. Era un repte difícil perquè avui l’andana estava més plena de gent que de costum. Deixa les bosses al portaequipatges i s’asseu al costat d’una senyora d’uns 45 anys i enfront de dos nois jóvens. Tots els seients estan plens i darrera seu continua entrant gent. Quan el tren arrenca, el passadís i l’espai que hi ha entre portes són plenes de gom a gom.
Ell va vestit amb una jaqueta de color taronja i uns texans de color blau fosc. Duu un MP3 penjant del coll amb els auriculars a les orelles. Obre la jaqueta i de la butxaca interior treu un diari, el Periódico, i es posa a fullejar-lo.
RACISME CALLAT, PERÒ LATENT // S’atura per llegir un article a l’apartat de Coses de la Vida. A l’avantítol es descobreix el tema de la notícia: El fenomen de l’immigració. El titular parla de que el 30% dels espanyols recolzen les protestes antimesquites. Segons es veu en un infograma que conté l’article es va fer a 2.400 persones espanyoles, majors de 18 anys, una enquesta sobre la immigració.
El 45% dels espanyols creuen que els immigrants han de mantenir només els costums "que no molesten"
Els resultats d’aquesta eren que un 30% considera acceptables les protestes per la construcció de mesquites, un 45% creu que els forasters han de mantenir només les costums culturals que "no molesten", entre d’altres. Resulta que la societat espanyola rebutja el racisme, però actualment es donen unes conductes en les quals s’observa un racisme callat però latent. Per exemple quan els pares rebutgen una escola perquè hi ha molta presència d’alumnes d’altres races. En un lateral i destacat, també parla de les queixes de molts immigrants per abusos comesos per part de vigilants de RENFE i porters de discoteques.
El noi mou el cap negativament i continua passant pàgines. Quan arriba a les dels passatemps es posa a fer el Sudoku. Mentre, capficat, intenta resoldre aquells quadrats plens de números i espais en blanc, mou la boca i canta interiorment la cançó que sona al seu aparell de música.
Després de mitja hora i havent posat 7 números es rendeix. Deixa el diari entre la paret del vagó i el seu seient. Posa el colze sobre la revora de la finestra i recolza la galta a la palma de la mà. Comença a mirar el paisatge. L’exterior del tren és ben diferent a l’interior. A uns quants km. de Barcelona el tren comença a passar entre túnels però quan surt de la foscor el sol de la tarda continua brillant. El noi gira el cap a l’esquerra. Al costat de la via del tren però, uns metres més avall, veu com les ones de la mar xoquen amb les parets dels penya-segats. Després gira el cap a la dreta i veu com van passant de manera difuminada, per la velocitat del tren, camps sembrats, pobles, estacions amb gent esperant, l’autopista... i al fons les muntanyes, altes, amb els núvols per barret. Quan torna la vista a l’interior del vagó veu que la senyora del seu davant l’estava mirant fixament. Es miren i es dediquen un somriure. Entre les dos finestres atura la vista per llegir un anunci publicitari que diu Deixa el cotxe i puja a Montserrat per la via directa.
"MIL I UNA PERSONES" // El noi continua assegut i amb la vista perduda escolta les converses dels seus acompanyats de viatge. Els dos nois que té al costat estan parlant entre ells. Però no entén res del que diuen perquè parlen en rus. Provinent del seient del costat es sent una cançó. Sona un mòbil. Al moment tothom es gira per mirar qui és la persona a qui estan trucant. Un home vestit amb un tratge de color negre, camisa blau clar i corbata de ratlles blaves treu el mòbil de la butxaca. Aixeca la tapa que cobreix el teclat i la pantalla i contesta en anglès. La noia que va asseguda al costat de l’home anglès té una cama sobre l’altra. Al moure’s embruta els pantalons negres del seu veí. Ella li diu "Ho sento" i ell mou el cap negativament, vulguent dir que no passa res i s’espolsa amb la mà que té lliure. De sobte mira més enllà i veu aquell home pakistaní que havia vist assegut a l’andana de Gràcia. Està en un dels seients del tren compartint trajecte amb tres dones més. La bossa l’havia deixat al passadís. L’home està dormint profundament i se li mou el cap al compàs dels sotracs que fa el tren. A l’espai que hi ha entre les dos portes molta gent plantada. Entre ells un grup de quatre joves que no paren de xerrar i riure. S’expliquen les anècdotes de la setmana.
El tren comença a reduir la velocitat. Finalment s’atura a l’estació de Sant Vicenç de Calders. Allí la distribució interior del tren canvia radicalment. Hi ha moltíssima gent que baixa i els que estaven dalt plantats comencen a buscar seient. Tothom va assegut, ara.
Després d’una hora de tren la cara de cansament es fa evident entre els passatgers
Qui no ho fa en els seients ho fa al terra. La cara de cansament després d’una hora de tren es fa evident entre els passatgers. A Altafulla puja una noia amb un gos. S’asseu al terra, amb l’esquena contra la porta, al costat d’una noia jove que viatja sola. La noia i la propietària del gos comencen parlar. La jove acarona el cap del gos. Aquest, al veure el símbol de “carinyositat” que se li transmet es llença sobre la noia enjogassat i comença a llepar-la. La propietària li treu el gos del damunt rient. La noia jove, alça el cap i veu a la majoria de viatgers rient amb ella.
Després de la parada a l’estació de Tarragona passa el revisor. Ara tothom ja va assegut als seients. A la ciutat el tren s’ha buidat molt. El revisor demana el bitllet a totes les persones que van al vagó.
L’home passa primer pel costat del Marc, el noi, i ell li dóna. Els russos del seu costat no el duen i amb senyes li indiquen al revisor.
L’encarregat de RENFE avisa els russos que han d’evitar comprar el bitllet dalt el tren
L’encarregat de RENFE els diu que al tren no es pot pujar sense bitllet, que si hi ha taquilles el bitllet s’ha de comprar a l’estació del poble on puges. Després de deixar anar uns quants renecs inofensius els cobra el bitllet. Quan arriba a l’home anglès li demana també el bitllet. Se n’adona de que és anglès per la llengua que utilitza en una nova conversa al mòbil i li diu "Si, the tiket... " i el senyor li dóna. Repeteix l’acció entre totes les persones. El noi, avorrit pel llarg viatge, s’entreté mirant el que fa el revisor del tren. Quan l’encarregat de RENFE arriba als seients on hi ha l’home pakistaní s’adona de què està dormint. Es planta al passadís i tus, per veure si es desperta. El pakistaní no respon. El revisor el deixa estar i segueix el seu trajecte. A l’altura de l’Ametlla de Mar el revisor torna a passar i es torna a plantar al costat del pakistaní. Li torna a tocar el braç, però l’home no respon. El revisor, cansat de la situació canvia de vagó i es posa a parlar pel walky-talky.
ENSURT I ESPECTACIÓ // Al cap de pocs segons entren per la porta del vagó el revisor i dos hòmens de seguretat vestits amb botes negres, pantalons marrons de butxaques, jersei marró amb un escut a la màniga i una porra penjada amb un cinturó a l’alçada de la cadera. Totes les persones del vagó es queden expectants i amb un gran ensurt al cos, a la vegada.
El revisor agafa fort el braç del pakistaní. El desperta sacsejant-lo i cridant li demana el bitllet
El revisor comença a sacsejar el pakistaní per a que es desperte. L’agafa fort del braç esquerre i el sacseja. L’immigrant es desperta sobresaltat i es veu al davant els tres hòmens. El revisor li comença a cridar:
”¡Senyor debe ensenyarme su billete!”. El pakistaní no l’entenia i amb l’ensurt no sabia ni que fer. El de seguretat li torna a dir cridant: ”¡El revisor le ha pedido el billete!”. Davant la situació el revisor s’aproxima a la porta i estira la palanca roja que fa parar el tren en sec. Tots els passatgers amb la frenada del tren mouen cos endavant i endarrera fins que tornen a topar l’esquena contra el seient. El tren para i els tres senyors li diuen cridant: "¡El billete...!" . Al final el revisor li diu "¡Por última vez, el tiket, porfavor!". El pakistaní busca per la butxaca i treu al cap d’uns segons el bitllet. El revisor i els “segurates” es queden parats i amb cara sorpresa es giren i tornen pel lloc on havien vingut.
"Pobre senyor! Que es preocupen per posar més seients a la gent i no per minúcies com aquesta!", es comentava al vagó.
Mentrestant entre la gent es senten comentaris com "Pobre senyor", "Què són imbècils aquests de RENFE..., que es preocupen per posar més seients per a la gent... ". Després de l’espectacle el tren para a l’Ampolla, després a l’Aldea i finalitza el seu trajecte a Tortosa.
EXPERIÈNCIA INOLVIDABLE // El noi baixa entre la gent a l’estació de Tortosa. Arriba fins a la porta de l’estació. De lluny saluda amb el cap una senyora que l’espera. Quan arriba davant seu deixa la maleta i l’abraça. Per l’abraçada que li dóna és fàcil afirmar que és la seua mare. Surten al carrer, caminen uns metres fins arribar a un cotxe que estava aparcat i amb els 4 intermitents parpellejant i posen les maletes al portaequipatges. Els dos pugen al Renault Laguna gris. La dona engega el motor. Des de l’exterior es veu com el noi comença a parlar a la seua mare. Després de l’experiència viscuda al tren la cara del noi havia canviat. El Laguna es posa a la cua de cotxes que hi ha a la carretera i es perd entre ells. Són les vuit de la tarda i la gent de Tortosa surt de treballar. A ells encara els falta una estona fins arribar a casa.
Les mil i una històries viscudes es multipliquen per mil més a mesura que el cotxe de la vida avança entre la carretera; recta, però plena d’altres automòbils que dificulten el pas. //
Mil i una històries en un vagó de tren
Els efectes del racisme són molt freqüents en els transports públics
Lidia Labernia - Barcelona
Quan una persona puja en un vagó de tren per empendre un viatge pot arribar a viure moltes experiències. Només cal fixar-te en les diferents persones que comparteixen seient o vagó, escoltar les seues converses, mirar com actuen, fixar-te en l’exterior... per ser partícip o còmplice de mil històries diverses. En alguns dels trajectes del Regional que cobreix la línia Barcelona - Tortosa és fàcil trobar persones amb actituds racistes envers els immigrants, sobretot àrabs, que han arribat al nostre país.
Un noi arriba a les 16.15 a l’estació de Gràcia. Mentre baixa les escales que el porten a l’andana mira al seu davant. El primer que hi veu es un senyor, potser pakistaní, amb una gran bossa de roba al costat. Fa cara de cansat. Al seu costat hi ha una noia jove amb la carpeta verda de la UAB. Porta una maleta roja enorme. Al costat d’ella una parella d’enamorats. Els dos porten molts collarets, anells i braçalets d’or. Ella vesteix uns texans negres molt cenyits i amb una campana que recorda els pantalons propis dels anys ’60. Ell duu uns texans cenyits, una mica curts, ja que se li veuen les sabates i part del calcetí. També hi ha dos senyores d’uns 60 anys. Porten moltes bosses. En una S’hi pot llegir El Corte Inglés. Hi ha moltíssima gent de procedències diferents, diferents edats i sexes, diferents estils de vestir..., en fi, molta gent diferent. El noi camina entre la gent fins situar-se al centre de l’estació, aproximadament. Aixeca el cap i mira el pannell on hi ha el rellotge i el pròxim tren anunciat. El llegeix. De sobte sent un soroll. Aixeca el cap i veu que per la via dos arriba un tren. Entre la foscor es veuen dos llums que s’aproximen a l’andana. La llum de l’estació l’il·lumina i el noi veu el tren. És un rodalies que va direcció Sant Celoni. Mentre mira això nota uns copets a l’esquena. Una noia rossa d’ulls verds li diu "Hola Jordi! Què, cap a Tortosa...? Vinga que vagi bé doncs". "Ens veiem dilluns, Marta. Vagi bé", respon ell.
A les 16.25 per l’altaveu es sent "Tren Regional provinent de l’estació de França amb destinació Tarragona, Salou i Tortosa, via 1."
Para el tren a l’estació i el noi puja els tres esglaons del vagó amb dificultat ja que va molt carregat: porta una maleta negra bastant gran i una motxilla Nike penjada a l’esquena. Aprofitant la seua altura dóna un cop d’ull al vagó i veu un seient buit prop de la porta.
REPTE // El noi aconsegueix asseure’s en un dels quatre seients que estan més propers a la porta. Era un repte difícil perquè avui l’andana estava més plena de gent que de costum. Deixa les bosses al portaequipatges i s’asseu al costat d’una senyora d’uns 45 anys i enfront de dos nois jóvens. Tots els seients estan plens i darrera seu continua entrant gent. Quan el tren arrenca, el passadís i l’espai que hi ha entre portes són plenes de gom a gom.
Ell va vestit amb una jaqueta de color taronja i uns texans de color blau fosc. Duu un MP3 penjant del coll amb els auriculars a les orelles. Obre la jaqueta i de la butxaca interior treu un diari, el Periódico, i es posa a fullejar-lo.
RACISME CALLAT, PERÒ LATENT // S’atura per llegir un article a l’apartat de Coses de la Vida. A l’avantítol es descobreix el tema de la notícia: El fenomen de l’immigració. El titular parla de que el 30% dels espanyols recolzen les protestes antimesquites. Segons es veu en un infograma que conté l’article es va fer a 2.400 persones espanyoles, majors de 18 anys, una enquesta sobre la immigració.
El 45% dels espanyols creuen que els immigrants han de mantenir només els costums "que no molesten"
Els resultats d’aquesta eren que un 30% considera acceptables les protestes per la construcció de mesquites, un 45% creu que els forasters han de mantenir només les costums culturals que "no molesten", entre d’altres. Resulta que la societat espanyola rebutja el racisme, però actualment es donen unes conductes en les quals s’observa un racisme callat però latent. Per exemple quan els pares rebutgen una escola perquè hi ha molta presència d’alumnes d’altres races. En un lateral i destacat, també parla de les queixes de molts immigrants per abusos comesos per part de vigilants de RENFE i porters de discoteques.
El noi mou el cap negativament i continua passant pàgines. Quan arriba a les dels passatemps es posa a fer el Sudoku. Mentre, capficat, intenta resoldre aquells quadrats plens de números i espais en blanc, mou la boca i canta interiorment la cançó que sona al seu aparell de música.
Després de mitja hora i havent posat 7 números es rendeix. Deixa el diari entre la paret del vagó i el seu seient. Posa el colze sobre la revora de la finestra i recolza la galta a la palma de la mà. Comença a mirar el paisatge. L’exterior del tren és ben diferent a l’interior. A uns quants km. de Barcelona el tren comença a passar entre túnels però quan surt de la foscor el sol de la tarda continua brillant. El noi gira el cap a l’esquerra. Al costat de la via del tren però, uns metres més avall, veu com les ones de la mar xoquen amb les parets dels penya-segats. Després gira el cap a la dreta i veu com van passant de manera difuminada, per la velocitat del tren, camps sembrats, pobles, estacions amb gent esperant, l’autopista... i al fons les muntanyes, altes, amb els núvols per barret. Quan torna la vista a l’interior del vagó veu que la senyora del seu davant l’estava mirant fixament. Es miren i es dediquen un somriure. Entre les dos finestres atura la vista per llegir un anunci publicitari que diu Deixa el cotxe i puja a Montserrat per la via directa.
"MIL I UNA PERSONES" // El noi continua assegut i amb la vista perduda escolta les converses dels seus acompanyats de viatge. Els dos nois que té al costat estan parlant entre ells. Però no entén res del que diuen perquè parlen en rus. Provinent del seient del costat es sent una cançó. Sona un mòbil. Al moment tothom es gira per mirar qui és la persona a qui estan trucant. Un home vestit amb un tratge de color negre, camisa blau clar i corbata de ratlles blaves treu el mòbil de la butxaca. Aixeca la tapa que cobreix el teclat i la pantalla i contesta en anglès. La noia que va asseguda al costat de l’home anglès té una cama sobre l’altra. Al moure’s embruta els pantalons negres del seu veí. Ella li diu "Ho sento" i ell mou el cap negativament, vulguent dir que no passa res i s’espolsa amb la mà que té lliure. De sobte mira més enllà i veu aquell home pakistaní que havia vist assegut a l’andana de Gràcia. Està en un dels seients del tren compartint trajecte amb tres dones més. La bossa l’havia deixat al passadís. L’home està dormint profundament i se li mou el cap al compàs dels sotracs que fa el tren. A l’espai que hi ha entre les dos portes molta gent plantada. Entre ells un grup de quatre joves que no paren de xerrar i riure. S’expliquen les anècdotes de la setmana.
El tren comença a reduir la velocitat. Finalment s’atura a l’estació de Sant Vicenç de Calders. Allí la distribució interior del tren canvia radicalment. Hi ha moltíssima gent que baixa i els que estaven dalt plantats comencen a buscar seient. Tothom va assegut, ara.
Després d’una hora de tren la cara de cansament es fa evident entre els passatgers
Qui no ho fa en els seients ho fa al terra. La cara de cansament després d’una hora de tren es fa evident entre els passatgers. A Altafulla puja una noia amb un gos. S’asseu al terra, amb l’esquena contra la porta, al costat d’una noia jove que viatja sola. La noia i la propietària del gos comencen parlar. La jove acarona el cap del gos. Aquest, al veure el símbol de “carinyositat” que se li transmet es llença sobre la noia enjogassat i comença a llepar-la. La propietària li treu el gos del damunt rient. La noia jove, alça el cap i veu a la majoria de viatgers rient amb ella.
Després de la parada a l’estació de Tarragona passa el revisor. Ara tothom ja va assegut als seients. A la ciutat el tren s’ha buidat molt. El revisor demana el bitllet a totes les persones que van al vagó.
L’home passa primer pel costat del Marc, el noi, i ell li dóna. Els russos del seu costat no el duen i amb senyes li indiquen al revisor.
L’encarregat de RENFE avisa els russos que han d’evitar comprar el bitllet dalt el tren
L’encarregat de RENFE els diu que al tren no es pot pujar sense bitllet, que si hi ha taquilles el bitllet s’ha de comprar a l’estació del poble on puges. Després de deixar anar uns quants renecs inofensius els cobra el bitllet. Quan arriba a l’home anglès li demana també el bitllet. Se n’adona de que és anglès per la llengua que utilitza en una nova conversa al mòbil i li diu "Si, the tiket... " i el senyor li dóna. Repeteix l’acció entre totes les persones. El noi, avorrit pel llarg viatge, s’entreté mirant el que fa el revisor del tren. Quan l’encarregat de RENFE arriba als seients on hi ha l’home pakistaní s’adona de què està dormint. Es planta al passadís i tus, per veure si es desperta. El pakistaní no respon. El revisor el deixa estar i segueix el seu trajecte. A l’altura de l’Ametlla de Mar el revisor torna a passar i es torna a plantar al costat del pakistaní. Li torna a tocar el braç, però l’home no respon. El revisor, cansat de la situació canvia de vagó i es posa a parlar pel walky-talky.
ENSURT I ESPECTACIÓ // Al cap de pocs segons entren per la porta del vagó el revisor i dos hòmens de seguretat vestits amb botes negres, pantalons marrons de butxaques, jersei marró amb un escut a la màniga i una porra penjada amb un cinturó a l’alçada de la cadera. Totes les persones del vagó es queden expectants i amb un gran ensurt al cos, a la vegada.
El revisor agafa fort el braç del pakistaní. El desperta sacsejant-lo i cridant li demana el bitllet
El revisor comença a sacsejar el pakistaní per a que es desperte. L’agafa fort del braç esquerre i el sacseja. L’immigrant es desperta sobresaltat i es veu al davant els tres hòmens. El revisor li comença a cridar:
”¡Senyor debe ensenyarme su billete!”. El pakistaní no l’entenia i amb l’ensurt no sabia ni que fer. El de seguretat li torna a dir cridant: ”¡El revisor le ha pedido el billete!”. Davant la situació el revisor s’aproxima a la porta i estira la palanca roja que fa parar el tren en sec. Tots els passatgers amb la frenada del tren mouen cos endavant i endarrera fins que tornen a topar l’esquena contra el seient. El tren para i els tres senyors li diuen cridant: "¡El billete...!" . Al final el revisor li diu "¡Por última vez, el tiket, porfavor!". El pakistaní busca per la butxaca i treu al cap d’uns segons el bitllet. El revisor i els “segurates” es queden parats i amb cara sorpresa es giren i tornen pel lloc on havien vingut.
"Pobre senyor! Que es preocupen per posar més seients a la gent i no per minúcies com aquesta!", es comentava al vagó.
Mentrestant entre la gent es senten comentaris com "Pobre senyor", "Què són imbècils aquests de RENFE..., que es preocupen per posar més seients per a la gent... ". Després de l’espectacle el tren para a l’Ampolla, després a l’Aldea i finalitza el seu trajecte a Tortosa.
EXPERIÈNCIA INOLVIDABLE // El noi baixa entre la gent a l’estació de Tortosa. Arriba fins a la porta de l’estació. De lluny saluda amb el cap una senyora que l’espera. Quan arriba davant seu deixa la maleta i l’abraça. Per l’abraçada que li dóna és fàcil afirmar que és la seua mare. Surten al carrer, caminen uns metres fins arribar a un cotxe que estava aparcat i amb els 4 intermitents parpellejant i posen les maletes al portaequipatges. Els dos pugen al Renault Laguna gris. La dona engega el motor. Des de l’exterior es veu com el noi comença a parlar a la seua mare. Després de l’experiència viscuda al tren la cara del noi havia canviat. El Laguna es posa a la cua de cotxes que hi ha a la carretera i es perd entre ells. Són les vuit de la tarda i la gent de Tortosa surt de treballar. A ells encara els falta una estona fins arribar a casa.
Les mil i una històries viscudes es multipliquen per mil més a mesura que el cotxe de la vida avança entre la carretera; recta, però plena d’altres automòbils que dificulten el pas. //
posted by LIDIA @ 4:32 AM
0 comments
0 Comments:
Post a Comment
<< Home