EXPERIÈNCIA DE L’ENTEVISTA A ANTÒNIA MANTA RAMÍREZ, una senyora “sense sostre” de Barcelona.

A l’inici del semestre J.M. Perceval ens va explicar el programa de l’assignatura. Va parlar del perfil, de la crònica, de l’entrevista i del reportatge... vaja, de tots els gèneres periodístics que tractaríem al llarg del semestre. Quan va passar a explicar la entrevista ens va dir que tots anys s’havia fet a una persona famosa o d’actualitat mediàtica. Per uns segons no sé si vaig ser jo sola o també altres alumnes que estàvem a la classe, que en uns segons vaig imaginar-me fent una entrevista a un personatge famós, una oportunitat per conèixer aquell actor que t’encanta o a aquell periodista que admires. Però quan la meua imaginació va tornar a l’aula vaig sentir que el professor deia “Però aquest any hem decidit canviar. L’entrevista de personalitat la fareu... a un Sense Sostre”. Al principi només podia pensar en les dificultats que això suposaria i en intentar trobar preguntes exactes que no ferissen els sentiments de l’entrevistat. Tot i que després la realitat o experiència va ser completament diferent.

A l’hora de fer l’entrevista el meu company Eduard i jo vam pensar que potser seria una mica “cruel” presentar-nos directament davant un sense sostre i demanar-li si podíem fer-li una entrevista perquè a la facultat ens ho demanaven. Llavors vam buscar centres d’acollida a Barcelona o menjadors públics per a què algun treballador social ens posés en contacte amb algun dels sense sostre que van a menjar i descansar i fer un encontre “menys fred”. Després de buscar mil i un centres i telefonar cinquanta vegades a tots els llocs ens van posar excuses i van acabar dient-nos que no podia ser, que els sense sostre van als centes a descansar i no a “que els maregen”.

Després de la negativa vam passar al pla B. Només ens quedava la possibilitat de sortir al carrer a buscar un sense sostre i fer-li l’entrevista. Llavors l’Edu i jo vam decidir anar cadascú per la seua banda.

Finalment vaig quedar amb una altra companya de fer l’entrevista juntes, perquè així ens recolzàvem a l’hora de buscar una persona i fer el treball.
Una tarda, després de buscar algun sense sostre pel la Rambla del Raval i la Rambla, ens vam acostar a una dona gran que estava asseguda a la Plaça Reial i li vaig dir que érem estudiants de periodisme i si podríem fer-li una entrevista perquè estàvem fent un treball sobre la vida al carrer. La senyora va acceptar sense cap tipus de problema. Al principi la Laila i jo no sabíem molt bé com actuar “L’invitem a un cafè, seiem al seu costat...?” Ens vam agenollar al terra disposades a començar les preguntes però la dona ens va oferir dos diaris gratuïts per seure al seu costat. La Laila i jo ho vam fer. Vam seure al seu costat sobre dos ADN’s del dia i vam començar l’entrevista. Al principi era difícil, no sabíem com reaccionaria a les nostres preguntes, potser l’ofendríem... però no. Ens vam presentar i va començar l’entrevista.
La senyora Antònia va explicar-nos el record de la seua infantesa, un dia de la seua vida actual, perquè va arribar a viure al carrer i altres històries que ens van deixar bocabadades. Suposo jo que tants anys de soledat i “aïllacionisme” del món (que una persona com jo puc considerar “normal” perquè és el que sempre he viscut) l’ha portat a pensar tant que algunes coses de les que explicava no eren certes, potser eren, més ben dit, imaginacions seues. Però el fet que fos una senyora gran i sense estudis, les coses que ens deia ens van sorprendre. Antònia és una senyora que està al dia de les notícies de política, que coneix part de la Història del Món i coneix altres llegendes, que jo amb 15 anys d’estudis no havia sentit mai (potser val més l’experiència d’una vida amb sofriments, penes, soledat i poques alegries que 15 anys d’estudis per arribar a certes conclusions i conèixer determinats temes).

Per tant, després de l’experiència, he arribat a la conclusió que el fet de poder passar més d’una hora asseguda al costat d’una sense sostre i submergint-me en les coses que m’explicava m’ha enriquit més com a persona que, potser, si li hagués fet una entrevista a un famós.
La senyora em va fer reflexionar molt quan parlava de què actualment la gent només es preocupa per l’aparença física: en semblar més jóvens del que som, en vestir roba de marca... i no en l’interior de les persones que és el que compta. En com la gent passem de llarg davant els pobres per intentar evitar veure la realitat, veure com molta gent es mor de fam i sobreviu com pot mentre altres entren amb 200€ a la butxaca al Corte Inglés. Clar que cadascú és lliure de fer el que vol... però potser arriba el moment de mirar al nostre voltant i adonar-nos-en de què molta gent dorm al carrer i arriba a estar més de dos dies sense menjar res mentre altres es permeten tots els luxes que poden.

El que més gràcia em va fer de l’entrevista va ser que la senyora per demanar diners el que fa és posar-se ella un barret amb una flor i els seus gats amb collars de colors que criden l’atenció. Els turistes li fan fotos i a canvi li donen algunes monedes. Bé, doncs la gràcia va ser que a l’estar la Laila i jo assegudes al terra amb ella nosaltres també sortíem a les fotografies. A banda també vam cridar nosaltres l’atenció a la gent. Veies persones que passaven pel carrer, ens miraven i entre ells xiuxiuejaven algunes paraules. Potser els semblava curiós el fet que dos noies jóvens estessen al carrer assegudes al costat de la senyora Antònia, amb una llibreta a la mà, una gravadora i atenent a les paraules que la dona ens dirigia.

Com a fet curiós també voldria apuntar que quan vam seure amb ella ens va explicar que vivia amb 62 gats i que estimava molt els animals. Allí en tenia tres, dos dels quals havia trobat abandonats al carrer i els havia dut aquella tarda al veterinari per desparasitar-los. No sé si van ser imaginacions meues, el fet de pensar que podrien tenir puces i saltar-nos a sobre o algun mosquit de la meua habitació, però el dia següent em vaig despertar amb algunes picades al braç.

Realment, però, això no és l’important. El més gratificant va ser que durant aquesta estona “no vaig perdre res i vaig guanyar molt”. L’experiència explicada per Antònia de la vida al carrer va servir per entendre moltes coses i per poder contradir en molts casos a aquelles persones que afirmen “Si es dignessen a buscar un treball i treballar tal com Déu mana això no els passaria”; i per entendre que darrere els anomenats “sense sostre” hi ha noms, cognoms i històries realment difícils i tristes i persones molt pobres que com deia la senyora Antònia quan arriben a la misèria total és molt difícil sortir-se’n i són víctimes per sempre”.